Hipertensió arterial o pressió de la sang alta o tensió arterial alta

Més d’un milió de catalans adults són hipertensos. És a dir, tenen la pressió alta.

A qualsevol edat, fins i tot superior a 70 anys, tenir la pressió alta sempre comporta un risc afegit de patir un atac de feridura (accident vascular cerebral) o insuficiència cardíaca. Per tant, es tracta d’un perill molt estès entre nosaltres.

Els atacs de feridura (accidents vasculars cerebrals) han disminuït molt de freqüència en els darrers cinquanta anys gràcies a les millores en el diagnòstic, control i tractament de la hipertensió arterial.

Què és la hipertensió arterial?

La sang circula per les artèries a pressió. Gràcies a aquesta pressió la sang arriba a tots els òrgans del nostre cos. Si la pressió a la què circula la sang per les artèries és massa alta, diem que hi ha hipertensió arterial.

La hipertensió arterial o la pressió arterial alta o la tensió arterial alta, el fenomen que es produeix quan la pressió a la què circula la sang per les artèries és massa elevada, fa que les artèries es danyin, es tornin rígides i degenerin, fet que coneixem com arteriosclerosi. L’arteriosclerosi compromet lentament, però inexorable- la circulació de la sang al cervell, la retina, les artèries coronàries (les artèries que nodreixen el cor perquè pugui contraure’s i bategar), el ronyó, les extremitats, els budells i en definitiva tot el nostre cos

Si la pressió puja a valors elevadíssims la circulació de la sang es desborda i danya gravíssimament i en poquíssima estona el cervell, el cor, el ronyó i la retina.

Què és la màxima i què és la mínima?

La sang és bombejada pel cor cap a les artèries. Quan el cor batega i es contrau(sístole) la sang passa del cor a les artèries i la pressió puja. La paret de les artèries és elàstica i amb l’entrada de sang a les artèries provenint del cor la paret es distén i augmenta de tensió.  En el moment de màxima contracció (durant la sístole) del cor la pressió de l’artèria i la tensió de la paret arterial arriben a un màxim. És el que denominem com pressió màxima o tensió màxima o pressió sistòlica . Quan el cor ha acabat la contracció es relaxa (diàstole) i la sang deixa de fluir del cor cap a les artèries. En aquest moment, gràcies a la pressió i la tensió acumulades a la paret elàstica de les artèries, la sang continua fluint cap endavant i la pressió i la tensió van baixant fins a un mínim (durant la diàstole), moment en què comença el nou batec i contracció del cor. Aquest mínim és el que denominem com a pressió arterial o tensió arterial mínima o diastòlica .

Com s’expressa la pressió arterial?

S’expressa en mil·límetres de mercuri de pressió, abreujadament: mm Hg. Se sol anotar en forma de trencat, escrivint en el numerador la màxima i en el denominador la mínima. Per exemple: 118/76 mm Hg vol dir que la pressió o tensió màxima o pressió sistòlica és de 118 mm Hg i que la pressió o tensió mínima o pressió diastòlica és de 76 mm Hg.

Molt sovint s’expressa en cm de Hg que equival al valor expressat en mm Hg dividit per 10. És a dir, anotant la darrera xifra com a decimal o el que és el mateix, posant una coma decimal abans de la darrera xifra. En l’exemple anterior, la pressió seria d’11,8/7,6 cm Hg. Indicant els valors de pressió d’aquesta manera fa que es tendeixi a arrodonir els valors fent-los acabar en 0 o ,5. En el cas anterior ens hauríem conformat en 12/7,5. Aquesta manca de precisió és incorrecta. Només 4 o 6 mm Hg de diferència de pressió, ja sigui de la màxima (sistòlica) o de la mínima (diastòlica) ja suposen riscs molt diferents de patir malalties cardiovasculars. Hem d’exigir que les lectures afinin com a mínim 2 mm Hg.

Com es mesura la pressió arterial?

L’aparell de la pressió

La pressió arterial es mesura amb un aparell anomenat esfigmomanòmetre. Aquest terme és grec i significa mesurador de la pressió del pols o pulsació.

L’aparell de la pressió o esfigmomanòmetre pot ser de columna de mercuri, els més exactes, o aneroide, sense columna de mercuri, on la pressió es llegeix segons el que marca una agulla giratòria sobre un quadrant. Aquests segons són més petits, fàcils de transportar, però menys exactes. També hi ha els electrònics que són molt fàcils de manejar i tot i que no són tan exactes com els de columna de mercuri, la seva simplicitat i el fet de que permeten l’autodeterminació de la pressió arterial, és a dir,mesurar-se la pressió arterial a si mateix, tot sol, sense necessitat de ningú més, els fa molt apropiats per tenir a casa i fer un seguiment.

L’aparell de la pressió consta d’un braçal que es col·loca al voltant del braç, connectat amb uns tubs fins el dispositiu mesurador de la pressió, ja sigui de columna de mercuri, aneroide o electrònic. El braçal té dins seu una bufeta de goma, inflable, rectangular, la qual ha de cobrir el 80 % de la circumferència del braç. Si es queda curt les mesures poden ser molt inexactes. Aquest és un problema de les persones obeses. Si la circumferència del seu braç, fàcil de mesurar amb una cinta mètrica, fa més de 33 cm, cal emprar un braçal gran per a obesos. Altrament, els nens necessiten braçals més petits.

Quin és el procediment per fer una determinació el màxim d’exacta i fiable?

Posició

L’aparell de la pressió, l’esfigmomanòmetre, cal que estigui calibrat. Abans de prendre la pressió, el pacient ha d’haver estat assegut confortablement i relaxada- durant cinc minuts, amb l’esquena reclinada al respatller de la cadira i el braç, on es determina la pressió arterial, reposat sobre el braç de la butaca, a l’alçada del cor.

El braçal

La bufeta inflable del braçal ha d’encerclar el 80% de la circumferència del braç, tal com ja hem dit.

En els no obesos la bufeta inflable fa 12x24 cm i en els obesos: 14,5x32 cm.

Precaucions

Si el pacient fuma, cal que hagi passat 30 minuts des de la darrera calada.

Millor amb la bufeta urinària buida.

Inflar i desinflar el braçal

La primera determinació és de tanteig. Cal prémer el braçal fins a un valor elevat de pressió, superior a 200 mm Hg i desinflar-lo poc a poc, no més ràpid de 2 mm Hg per segon i notar on comença la pressió màxima o sistòlica, que és la coincideix amb l’auscultació del pols o primer soroll de Korotkov. La següent determinació cal que la pressió de l’esfigmomanòmetre pugi a més de 30 mm Hg per sobre d’on s’ha trobat la màxima i també desinflar-lo molt lentament, per tal de poder donar els valors de màxima i mínima (sistòlica i diastòlica) amb una precisió de 2 mm Hg. La mínima correspon a la desaparició dels sorolls del pols o de Korotkov. Si convé es pot fer una o dues lectures més. Cal deixar passar un mínim d’uns 15 segons entre una determinació i la següent. L’auscultació del pols no s’efectua en els esfigmomanòmetres aneroides ni en els electrònics.

Braç dret o braç esquerre

En condicions normals no hi ha gaire diferència, però la pressió sol ser quelcom més elevada al braç dret que a l’esquerre. En cas de dubte cal mirar-la a tots dos braços i quedar-se amb el que dona valors de pressió més alts. A partir de llavors, en les ocasions futures, fer-ho sempre en aquell braç.

Abans de dir-li a un pacient que és hipertens

La pressió arterial és molt variable, especialment a la consulta. Una elevació transitòria de la pressió per nervis o aprehensió, no constitueix hipertensió arterial. Per decidir que un pacient és hipertens cal haver trobat valors per sobre dels normals en tres ocasions diferents, havent deixat passar una setmana com a mínim. L’excepció seria la troballa d’una pressió molt alta, per sobre de 180/110 mm Hg o amb símptomes d’alarma.

Monitoratge ambulatori de la pressió arterial de 24 hores

Una manera d’obviar el problema de la variabilitat de la pressió arterial i de la pujada que sol haver-hi a la consulta, el que se sol denominar com hipertensió de bates blanques , és efectuar una monitoratge ambulatori de la pressió arterial de 24 hores.

Aquesta tècnica permet saber com es té la pressió de dia, de nit, en el treball i en el lleure. Gràcies a que es fan moltes determinacions, una cada 20 minuts durant el dia i una cada hora durant la nit, les mitjanes que s’obtenen són molt constants de cada pacient i molt segures per decidir si hi ha o no hi ha hipertensió, si cal o no tractar-la o si el tractament que ja es porta és eficaç o no, i si cobreix les 24 hores del dia. Amb aquesta tècnica s’ha vist que el 20% dels pacients diagnosticats d’hipertensió en els consultoris, en realitat el que tenen és hipertensió de bates blanques.

El braçal i el monitor es porten sota la roba. El monitor, que és petit, ho fa tot: infla el braçal, el desinfla, fa les lectures i les memoritza, juntament amb l’hora i el minut en què les ha fet. Cal que el pacient triï un dia quotidià i actuï amb normalitat, com si no portés l’a parell.

A la Consulta del Dr. Jaume Monmany Roca aquest servei està disponible.

Quins són els valors normals de pressió arterial?

Nota: ens referim a valors normals i anormals de pressió arterial en adults de més de 18 anys

Valors òptims

Per sota de 120 mm Hg de màxima i per sota de 80 mm Hg de mínima

< 120/80 mm Hg

Valors normals

Per sota de 130 mm Hg de màxima i per sota de 85 mm Hg de mínima

< 130/85 mm Hg

Valors normals alts

Entre 130 i 139 mm Hg de màxima i entre de 85 i 90 mm Hg de mínima

< 130-139/85-90 mm Hg

Hipertensió arterial

Per sobre de 140 mm Hg de màxima i per sobre de 90 mm Hg de mínima

 > 140/90 mm Hg

Perquè es produeix la hipertensió arterial?

En el 95% dels casos no se sap. Aquests pacients tenen el que denominem hipertensió arterial essencial .

Les causes de la hipertensió essencial poden ser múltiples:

• Genètiques, els fills d’hipertensos tenen la pressió més alta
• La sal també és un factor que contribueix a la hipertensió, sobretot si ja hi ha una predisposició genètica. Les persones que tenen la pressió alta no han de consumir més de 6 g de sal al dia
• Un excés de to o vivesa del sistema nerviós autònom simpàtic , que és el que ens posa en estat d’alerta
• Un excés d’una substància que segreguen unes cèl·lules situades al voltant de les petites artèries del ronyó, anomenada renina , la qual fa que se n’activi una altra, l’ angiotensina . Aquesta segona, l’angiotensina, té dues accions: a) provoca una constricció de les petites artèries que fa pujar la pressió i b) estimula a unes glàndules, emplaçades sobre el ronyó, les glàndules suprarenals, a produir una tercera substància, l’aldosterona que fa que el ronyó retingui sal i aigua i pugi encara més la pressió
• Retenció excessiva de sal pel ronyó
• Alta concentració de sodi (un dels dos elements de la sal) i calci a dins de les cèl·lules

Factors que exacerben la hipertensió arterial.

Hi ha diverses situacions que fan pujar la pressió i poden fer que un pacient esdevingui hipertens o que empitjori la seva hipertensió:

• L’obesitat augmenta clarament la pressió ja que s’acompanya d’un augment del volum que circula per les artèries i d’un increment del bombeig del cor també cap a les artèries. Quan un obès perd pes li baixa la pressió arterial
• L’alcohol també puja la pressió. Les persones que prenen més de dues consumicions al dia o els bevedors de cap de setmana, els pot resultar difícil controlar la pressió adequadament
• El tabac també fa pujar la pressió arterial en el mateix moment de fumar i la pujada es prolonga una estona després de la darrera calada. Per aquest motiu, si es pren la pressió arterial a un fumador, cal que hagi passat un mínim de 30 minuts des del darrer cigarret. Altrament, el tabac que ja de per si provoca degeneració, rigidesa i obstrucció del les artèries, ho fa encara molt més si el pacient també és hipertens
• Els medicaments antiinflamatoris provoquen pujades de pressió arterial d’uns 5 mm Hg. Els pacients amb la pressió alta només se’ls ha de prescriure aquests medicaments si hi ha una indicació molt justificada
• La dieta pobre en potassi també comporta tenir la pressió alta. La gent que menja poca fruita, verdura, llegum i vegetals en general, o bé que prenen moltes llaunes, tenen la pressió més alta

Malalties que causen hipertensió arterial declarada.

Quan la hipertensió arterial és la conseqüència directa d’una anomalia concreta, es denomina hipertensió arterial secundària . En general, si es corregeix l’anomalia desapareix la hipertensió arterial. Només el 5% de les persones que tenen la pressió alta la tenen per una anomalia que es pugui corregir. És a dir, de 100 hipertensos, 95 ho són sense que tinguin cap causa identificable i curable i només 5 ho són per una causa curable.

Les anomalies potencialment corregibles que donen hipertensió són:

• Estretor (estenosi) de les artèries que irriguen el ronyó. El ronyó quan sofreix falta d’irrigació segrega la renina, substància que genera un seguit de reaccions que fan pujar la pressió arterial
• Excés de secreció d’aldosterona per les glàndules suprarenals. L’aldosterona fa que el ronyó retingui sal i aigua
• Excés de secreció de cortisona
• Excés de secreció d’adrenalina i altres hormones semblants per tumors anomenats feocromocitoma
• Coartació de l’aorta. Una anomalia congènita consistent en una constricció de l’aorta, la principal artèria del nostre organisme, generalment més enllà de la sortida de les artèries que van a la part superior del cos. En aquests pacients la pressió arterial als braços és molt més alta que a les cames.
• Hipertensió associada a l’embaràs. Tan si la hipertensió apareix durant l’embaràs com si ja hi era d’abans i empitjora coincidint amb l’embaràs, sempre suposa perill, tan maternal com fetal.

La hipertensió arterial dona símptomes?

El pacient amb hipertensió lleu i moderada es troba bé. El mal de cap és l’únic símptoma que s’associa a aquest tipus d’hipertensió i, en general, si es tracta la hipertensió sol millorar molt.

La hipertensió severa i ràpidament progressiva pot donar somnolència, confusió, alteracions de la visió, nàusea i vòmits. Afortunadament, aquest tipus d’hipertensió complicada, anomenada hipertensió maligna i una de les seves conseqüències encefalopatia hipertensiva, és poc freqüent.

Com i quan cal controlar la hipertensió arterial. Maneig de la hipertensió arterial

Aquesta és una decisió que pertany al metge i al pacient. El metge pren la decisió de tractar amb canvis d’estil de vida, bàsicament dieta i exercici o amb medicaments o amb les dues coses al mateix temps en base a les característiques del pacient i els valors de pressió arterial.

Característiques del pacient que augmenten el risc (factors de risc) lligat a la hipertensió arterial:

• Tabaquisme
• Elevació del colesterol (dislipèmia, dislipidèmia)
• Diabetis
• Edat superior a 60 anys
• Sexe

• Els homes
• Les dones a partir de la menopausa

• Història familiar de malalties cardiovasculars
• La presència de malalties del cor
• Haver patit atacs de feridura (accidents vasculars cerebrals)
• Dany renal
• Obstrucció de les artèries que porten la sang a les extremitats
• Alteracions de la retina

Si el pacient té una pressió normal alta (130-139/85-89 mm Hg) o una hipertensió lleu (140-159/80-99 mm Hg) i no té factors de risc se solen prendre mesures només en l’àmbit de l’estil de vida. Pel contrari, en casos d’hipertensió declarada (³ 160 /³ 100 m Hg) o en presència de factors de risc abans esmentats, s’imposa el tractament amb medicaments.

La hipertensió arterial dura sempre?

La hipertensió arterial dura tota la vida i, de no tractar-se, sempre va a més. No hi ha cap medicament que la curi, en el sentit de que quan la pressió arterial ja s’hagi normalitzat, es pugui retirar el medicament i la pressió continuï controlada. Si se suspèn la medicació la hipertensió reapareix indefectiblement. Per tant, si un pacient és hipertens i ha de tractar-se, cal que es tracti de per vida. Si ho fa, es manté protegit de les malalties cardiovasculars, sobretot de l’atac de feridura (accident vascular cerebral), de la insuficiència cardíaca, del dany sobre els ronyons i sobre la retina i, també, de l’angina de pit i de l’infart de miocardi.

Quines són les conseqüències de no controlar o de no tractar la hipertensió arterial?

La hipertensió arterial no controlada, deixada a la seva lliure evolució, provoca:

• Malalties cardiovasculars: angina de pit, infart de miocardi i tots els procediments que se’n deriven: cateterisme (introducció d’un tub o catèter dins de les artèries coronàries a partir d’una punció en una artèria gran, generalment l’artèria femoral, dilatació de les estretors (estenosis) de les artèries coronàries mitjançant un baló inflable acoblat al catèter, operació de derivació (bypass) aortocoronari
• Insuficiència cardíaca: la hipertensió augmenta el risc de patir insuficiència cardíaca a qualsevol edat i en relació directa als valors de pressió. Com més alta és la pressió més probabilitat de patir insuficiència cardíaca. Els símptomes bàsics d’insuficiència cardíaca són ofec, que empitjora molt quan el pacient està estirat, i que el pot despertar a mitja nit, tos seca i inflor per acumulació d’aigua (edema) a les cames que pot progressar a tot el cos. A aquests símptomes se n’hi poden afegir molts més si la malaltia progressa
• Engruiximent de les parets del cor que conformen el ventricle esquerre (hipertròfia ventricular esquerra). La hipertensió arterial no controlada provoca gairebé sempre l’engruiximent (hipertròfia) progressiu del múscul cardíac (miocardi) de la part esquerra del cor, específicament del ventricle esquerre que és el responsable de bombejar la sang cap a l’aorta i de que arribi a tot el cos. Quan la pressió arterial és massa elevada la musculatura cardíaca del ventricle esquerre ha de fer un sobreesforç per poder seguir bombejant la sang cap endavant i això provoca que el múscul vagi engruixint-se per adaptar-se a aquest sobreesforç. Aquest engruiximent del múscul cardíac del ventricle esquerre o hipertròfia ventricular esquerra, pot tenir conseqüències gravíssimes o fulminants:

• Mort sobtada
• Insuficiència cardíaca
• Infart de miocardi i mort

• Atac de feridura ( accident vascular cerebral) tant per hemorràgia com per destrucció de parts del cervell per mala irrigació (infart cerebral isquèmic).

• L’hemorràgia cerebral és molt sovint una conseqüència directa de la hipertensió arterial
• La destrucció de teixit cerebral per falta d’irrigació (infart cerebral isquèmic) és freqüentment una conseqüència de la hipertensió arterial, la qual contribueix a la degeneració (arteriosclerosi) de les artèries cerebrals

• Insuficiència renal crònica i terminal. La funció renal es va deteriorant progressivament i el ronyó deixa de depurar la sang, on s’acumulen substàncies provinents del metabolisme (metabòlits) que intoxiquen. Paral·lelament, es produeix anèmia. El pacient pot notar molta set, aixafament, pèrdua de la gana, vòmits, pal·lidesa i, finalment, confusió. La malaltia pot progressar fins a fer-se indispensable la diàlisi o el trasplantament renal
• Hipertensió maligna i encefalopatia hipertensiva. En ambdós casos la pressió està molt elevada. La hipertensió maligna consisteix en una destrucció ràpidament progressiva de la retina i del ronyó mentre que l’encefalopatia hipertensiva és deguda al desbordament de la circulació arterial cerebral amb traspàs d’aigua al teixit cerebral (edema cerebral) deguda a una pujada molt severa i sobtada de la pressió arterial